Albert Batalla

El viatge a Ítaca

// 26 juliol, 2010 // Cap comentari » // Catalunya, CiU, llengua, país, política, societat

Aquest dissabte a Lloret de Mar el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya va aprovar per unanimitat una proposta de resolució important pel moment de cruïlla nacional que estem vivint, però sobretot pel contingut que s’hi expressa. En aquest mateix Consell Nacional, l’Artur Mas acabava el seu parlament fent referència a viatge a Ítaca i del pas endavant ferm que Catalunya havia de fer en els propers anys. Crec que la ruta que marca aquesta resolució esbossa clarament el camí cap a Ítaca.

Catalunya inicia un nou camí: la transició catalana cap al dret a decidir

El catalanisme des dels seus orígens ha afrontat dues grans línies d’acció, dos grans reptes. El primer garantir la pròpia identitat de Catalunya, conformant una societat justa, equilibrada i amb un fort progrés econòmic. I el segon, contribuir a la reforma i modernització de l’estat espanyol provocant que aquest reconegués el pluralisme nacional que el conforma.

El President Pujol ha sabut expressar millor que ningú aquesta realitat quan escriu:
“Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme, recordem que ens havíem proposat una sèrie d’objectius. De fet, una doble llista d’objectius. Entrellaçats.

En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, alt nivell d’autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva . Amb una barreja d’arrelament i de projecció, de Catalunya endins i de Catalunya enfora.

Una segona llista definia l’altre cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d’una realitat i d’una sensibilitat col·lectives . De participar activament en la construcció d’aquest cos col·lectiu.

El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per tot l’àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d’Espanya; i Europa. Com dèiem, dues línies d’acció i dues sèries d’objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se’n tenia des de Catalunya.

Dos projectes que havien d’avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l’Estat espanyol. D’una Espanya, en tots sentits consolidada, integrada al Món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya”

Catalunya, a partir del pacte constitucional fruit de la transició espanyola, ha anat avançant en ambdues línies, sobretot pel que fa a la pròpia construcció nacional. Fruit de la lògica ambició del poble català per desenvolupar i fer créixer el seu autogovern i respectant les regles de joc del pacte de la transició, s’afrontà l’elaboració i aprovació del nou estatut d’autonomia. Un nou estatut, entès com a pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que havia de garantir el reconeixement de Catalunya com a nació en el marc d’un estat plurinacional.

La sentència del Tribunal Constitucional escapça les línies d’acció a partir de les quals el catalanisme ha bastit la seva acció política. Talla de forma unilateral els pactes que havien permès desenvolupar al catalanisme els seus propis objectius i trenca el pacte polític de la transició. Ataca aspectes fonamentals que permetien a Catalunya bastir lleis per garantir la pròpia identitat nacional i finiquita qualsevol reconeixement de la pluralitat i diversitat interna de les diferents realitats nacionals que conformen l’Estat espanyol. Alhora, menysprea la decisió i la voluntat de tot un poble, no respectant el que havia votat democràticament en referèndum. En definitiva, ens posa una paret davant nostre.

Com molt bé ha escrit Miquel Roca, un dels pares de la Constitució del 1978, “simplement el tribunal ha declarat que l’ambició d’autogovern que els ciutadans de Catalunya van concretar en referendar l’Estatut, no cap dins la Constitució de 1978.” (…) “El pacte constituent, l’esperit de la transició ha estat finiquitat”.

La plena acceptació de la sentència per part dels dos principals partits de l’estat, PSOE i PP (els primers han aconseguit la castració química de l’Estatut i els segons la castració física), escenifica i certifica el trencament unilateral del pacte de la transició i obliga a les diferents opcions del catalanisme polític a redefinir les noves regles de joc.

El poble català a través de la massiva i cívica manifestació del passat 10 de juliol fa evident que Catalunya, com a país, inicia una nova etapa de transició basada en el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

S’obre, per tant, un nou full de ruta que ha d’estar basat en el dret a decidir, fonamentat en la creació de consensos, i sense cap més límit que aquell que vulgui el poble català.

Com va dir Artur Mas, el passat 16 de juliol al Parlament de Catalunya, “Hi pot haver dues lectures des de Catalunya. O estem al final d’un camí…, i potser hi haurà una part de la població catalana que dirà que estem al final del camí, i que el què ens cal ara és administrar-nos amb el que tenim i, si volem manar més i tenir més poder, anar a Madrid a exercir aquest poder (…) O bé hi ha un nou camí, i en aquest nou camí, crec que aquesta Catalunya autonòmica i constitucional d’aquests darrers trenta anys és evident que no té continuïtat, o almenys continuïtat eficaç. (…) I que Espanya, amb aquesta sentència, diu que no accepta Catalunya tal com és. Això implica encetar un nou camí. (…) I el nou camí, crec ens el marca no només la manifestació com a tal, sinó el lema de la manifestació. El nou camí ens el marca aquell lema que deia: “Som una Nació. Nosaltres decidim. Aquest ha de ser el nou camí.

Amb quins límits? (…) per Convergència i Unió amb cap, no hi ha límits en aquest camí, no hi ha una estació intermèdia d’arribada, no hi ha límits. Aquest camí l’ha de fer el poble de Catalunya democràticament, pacíficament i establint en cada moment de la història del futur les majories socials que ens portin a aquest camí de “Som una Nació. Nosaltres decidim”. (…) Això requereix, no tant estrictament prudència, com simplement saber que hem d’avançar per un nou camí, però hem d’avançar d’una manera que una majoria forta del poble de Catalunya hi cregui, hi sigui, i que, a més a més, procurem fer les maniobres tal i com ens convé fer-les.”

Aquesta nova etapa del catalanisme obre la transició catalana cap al dret a decidir. El poble de Catalunya l’ha iniciat amb la manifestació del 10 de juliol i s’ha de consolidar políticament, a partir de la propera legislatura, amb un govern fort, que tingui un projecte clar i idees sòlides sobre el nou rumb nacional a seguir.

Per tot això, el Consell Nacional de Convergència:

1-Certifica la fi del pacte de la transició, trencat unilateralment per la sentència del Tribunal Constitucional, i que l’encaix de Catalunya a Espanya per la via constitucional és impossible.

2-Fa seu el missatge clar del poble català en la manifestació del passat 10 de juliol amb el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”

3-Encoratja i assumeix el nou full de ruta encetat per l’Artur Mas el passat 15 de juliol al Parlament de Catalunya, basat en una transició catalana cap al dret a decidir. Com ja ha passat en etapes anteriors, Convergència ha de ser la formació que lideri políticament i ideològica aquest nou camí per a Catalunya. Tenim el bagatge, la força, la convicció i la il·lusió per poder-ho materialitzar.

4-Assumeix l’herència de l’acció política del catalanisme al llarg de la història i per responsabilitat amb Catalunya i les seves institucions, insta a treballar per aconseguir els objectius pendents com poble, el nostre reconeixement com a Nació i la nostra voluntat per decidir sense cap més límit que l’expressió democràtica del poble català.

5- Veu més vàlida i necessària que mai la feina feta fins ara per la Casa Gran del Catalanisme. Una Casa Gran que en aquesta nova etapa de transició catalana ha de seguir treballant per aconseguir majors consensos socials al voltant de les decisions que volem assumir com a poble i molt especialment per consolidar la nostra presència en l’àmbit internacional i europeu, buscant les complicitats i el reconeixement internacional necessaris per a la nostra presència i compromís en el món global.

Lloret de Mar, 24 de juliol de 2010

In, inte, intel·ligència!

// 14 juliol, 2010 // 2 Comentaris » // Catalunya, CiU, General, llengua, país, política, societat

Dissabte, després d’unes quantes hores plantat a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i el carrer València de Barcelona, observava amb interès i amb molta emoció la gent que es manifestava. N’hi havia molta i per tots els gustos, però amb Catalunya i la seva dignitat com a denominador comú. Independència, sobirania, nació, estatut… eren conceptes més presents en el paissatge de l’afirmació catalanista més massiva que s’ha fet mai al nostre país. La manifestació també destil·lava alguna crítica genèrica “als polítics”, justificada per la ridícula polèmica de la capçalera i la comoditat o no del President amb aquest missatge. Però la crítica entenc que també suposa un crit dirigit als representants polítics perquè siguem conscients del que respresentava la manifestació i del que la ciutadania, que també fa política, espera de nosaltres: unitat i ambició.

Som una nació. Nosaltres decidim!

// 9 juliol, 2010 // Cap comentari » // Catalunya, General, llengua, país, política

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim“.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Sanitat per als fronterers: 1a fita aconseguida!

// 27 juny, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, Europa, General, ciutat, comarca, economia, internacional, la Seu d'Urgell, pirineus, política, societat

Aquest dimecres es votarà al ple del Parlament de Catalunya, la Llei  d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, coneguda entre els diputats com la Llei d’universalització de la Sanitat. Si res no es torça, aquesta llei, que s’aprovarà per unanimitat, resoldrà definitivament una de les reivindicacions principals del col·lectiu del treballadors transfronteres: l’accés gratuït, a partir de l’1 d’octubre, a la sanitat catalana per a ells i els seus beneficiaris. Anem a pams. Fa una mica més de dos anys, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell vàrem decidir emprendre un camí que resolgués els problemes dels urgellencs i urgellenques que viuen a la Seu d’Urgell o comarca i treballen a Andorra. Aquest és un fenòmen petit, si es mira des de Barcelona o Madrid, però important si es mira des de la Seu d’Urgell estant. Entre 2.500 i 3.000 persones que cada dia pugen a treballar al país veí que, pel fet de no formar part de la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu, no queden prou ben resoltes algunes qüestions d’aquest col·lectiu de treballadors. Una de les principals, l’accés a la sanitat catalana.

La conseqüència directa d’aquest desajust provoca encara avui que un urgellenc que vagi al CAP de la Seu d’Urgell, per posar un exemple, hagi d’avançar el cost de la visita i no el recuperi la despesa al 100% ja que la cobertura de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social no és complerta. Això contrasta amb el fet que a la mateixa sala d’espera del CAP hi pugui haver qualsevol altre ciutadà empadronat a la Seu que, amb feina o sense, tingui l’assitència sanitària gratuita. Calia erradicar aquesta disfunció!

El Govern de la Generalitat va enviar al Parlament de Catalunya aquesta llei d’universalització que esmentava al principi de l’apunt. Principalment estava pensada per resoldre la situació d’alguns col·lectius professionals (advocats, arquitectes..) que ténen la cobertura a través del Muface; alhora també buscava resoldre la situació d’algunes congregacions religioses que es troben en una situació de no cobertura pública. Un altre grup que pretenia atendre la llei és la regulació de l’accés a les persones sense sostre.

Va ser en aquest moment que vaig veure l’escletxa per introduir definitivament la problemàtica dels treballadors transfronterers. Val a dir que la recepeció de la proposta, tant per part dels grups parlamentaris com per part de la Consellera Geli, ha estat molt bona. N’haviem parlat en diverses ocasions amb la Consellera d’aquesta problemàtica i sempre ha rebut les suggerències amb un tó molt positiu. Les compareixences en comissió de Joaquim Llimona (redactor de l’estudi sobre la situació dels fronterers que l’Ajuntament va realitzar fa un any i mig) i de Josep Maria Farràs, en nom de l’Associació de Treballadors Fronterers, van ser definitives per acabar de convèncer als membres de la ponència.

Fa dos anys, quan l’Ajuntament va aprovar per unanimtat una moció de CiU i ERC de suport al col·lectiu, teniem com a objectiu situar la problemàtica dels fronterers a l’agenda política. Hi hem treballat molt i bé. Ara podem dir que els urgellencs i urgellenques començarem a recollir-ne els fruits i aquest resultat es transforma per a mi en aquella pessigada de satisfacció que justifica, una vegada més, que la política és necessària per transformar la realitat dels països, però també de les petites ciutats com la nostra.

L’educació a Catalunya: anàlisi i propostes

// 24 juny, 2010 // 3 Comentaris » // Catalunya, CiU, joventut, país, societat

Aquests dies, just abans d’acabar el curs, hem sabut que aproximadament un terç dels alumnes que han acabat l’educació primària presenten dèficits en les seves competències bàsiques. Un de cada quatre estudiants abandona l’ESO sense graduar-se. Catalunya té una taxa baixa d’escolarització en els ensenyaments postobligatoris (72,1%, tres punts i mig menys que la de l’Estat). La taxa d’abandonament prematur dels estudiants catalans és alta (33,2%, més que duplica el de la Unió Europea 15,2 %). L’educació a Catalunya no va prou bé.

Sens dubte que hi ha explicacions i justificacions a fer. Catalunya, com Espanya, es va incorporar tard a l’estat del benestar i a la formació. Va ser un dels darrers països del nostre entorn en allargar l’escolarització obligatòria fins als setze anys. Al voltant del 50% de la població adulta catalana només té, com a molt, estudis d’educació bàsica. Comparin aquesta dada amb el 35% de la zona euro i el 29% dels països de l’OCDE. L’èxit escolar està molt vinculat a la formació dels pares, especialment al de la mare.

Malgrat tot, es pot dir, i s’ha de dir, que la situació no és satisfactòria. De res serveix, negar l’evidència, per dolorós que sigui fer-ho, com és el cas. Tenir una formació insuficient no ajuda en res al benestar de les persones (a més formació, més ingressos i menor taxa d’atur), a la cohesió social i al progrés d’una nació. Els dèficits educatius d’un país compliquen molt el canvi cap a un model productiu fonamentat en sectors avançats que afegeixen valor afegit i són competitius en un món globalitzat. Ens juguem molt en l’educació.

Què convé fer per superar una situació inadequada? En primer lloc, situar l’educació al centre de les prioritats de la societat catalana i del discurs polític de la societat catalana, més enllà dels debats puntuals i apressats que es donen en motiu de la publicació de les avaluacions i els estudis PISA. L’aprovació de la Llei d’Educació per una amplíssima majoria dels diputats hauria de fer-ho possible, de manera que la discussió no es plantegi sobre el model educatiu (pública vs concertada) sinó sobre la qualitat, l’excel·lència i l’equitat.

En segon lloc, convé preservar les competències de la Generalitat de Catalunya per definir polítiques pròpies. No és només una qüestió de respecte per la Institució secular o per l’Estatut. És també una qüestió de competència per posar el sistema educatiu al servei de les necessitats de la societat catalana. L’educació és quelcom que no es pot dirigir des de lluny. No serveix el cafè per a tothom.

El criteri de proximitat és igualment vàlid per la Generalitat de Catalunya: no es pot governar l’educació fins al darrer detall des dels serveis centrals del departament d’educació. Cal, tercera proposta, reforçar l’autonomia dels serveis territorials amb capacitats decisòries, i la cooperació amb els ens locals des dels principis de coresponsabilització i subsidiarietat. Com també, donar autonomia de veritat, no només predicada, als centres docents, que necessiten regles clares i poques, objectius ben marcats i llibertat responsable i avaluada.

Quart grup de propostes: augmentar la taxa d’escolarització en l’educació infantil, prioritzar a l’educació primària el domini de les matèries instrumentals (lectura, escriptura i càlcul), tenir molta cura dels alumnes amb dèficits, que han de ser detectats immediatament, i vetllar per l’entorn sociofamiliar dels alumnes. Massa sovint, a casa es perd el que a l’escola es guanya.

El cinquè grup de propostes es refereixen, m’atreveixo a dir-ho, al nucli essencial de tot sistema educatiu: el professorat. Aquests dies, trobant-me amb mestres i professors he pogut veure com la immensa majoria, per no dir tots, esmercen hores de feina i compromís en la seva tasca. Vetllar pels docents és vetllar per l’educació. És imprescindible que el conjunt de la societat expressi respecte, suport, ajut, i agraïment envers la seva tasca. S’ha de sentir estimats i protegits per les autoritats educatives.

No s’esgota aquí el discurs sobre l’educació, ni les propostes a fer. Tal vegada, convindrà tornar-hi. M’agradaria, finalment, que aquest article serveixi també com una expressió de compromís personal amb l’educació i amb la comunitat educativa que fa escola i que sap que fer escola és també fer país. Tenen el meu respecte i agraïment.