Albert Batalla

Sanitat per als fronterers: 1a fita aconseguida!

// 27 juny, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, Europa, General, ciutat, comarca, economia, internacional, la Seu d'Urgell, pirineus, política, societat

Aquest dimecres es votarà al ple del Parlament de Catalunya, la Llei  d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, coneguda entre els diputats com la Llei d’universalització de la Sanitat. Si res no es torça, aquesta llei, que s’aprovarà per unanimitat, resoldrà definitivament una de les reivindicacions principals del col·lectiu del treballadors transfronteres: l’accés gratuït, a partir de l’1 d’octubre, a la sanitat catalana per a ells i els seus beneficiaris. Anem a pams. Fa una mica més de dos anys, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell vàrem decidir emprendre un camí que resolgués els problemes dels urgellencs i urgellenques que viuen a la Seu d’Urgell o comarca i treballen a Andorra. Aquest és un fenòmen petit, si es mira des de Barcelona o Madrid, però important si es mira des de la Seu d’Urgell estant. Entre 2.500 i 3.000 persones que cada dia pugen a treballar al país veí que, pel fet de no formar part de la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu, no queden prou ben resoltes algunes qüestions d’aquest col·lectiu de treballadors. Una de les principals, l’accés a la sanitat catalana.

La conseqüència directa d’aquest desajust provoca encara avui que un urgellenc que vagi al CAP de la Seu d’Urgell, per posar un exemple, hagi d’avançar el cost de la visita i no el recuperi la despesa al 100% ja que la cobertura de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social no és complerta. Això contrasta amb el fet que a la mateixa sala d’espera del CAP hi pugui haver qualsevol altre ciutadà empadronat a la Seu que, amb feina o sense, tingui l’assitència sanitària gratuita. Calia erradicar aquesta disfunció!

El Govern de la Generalitat va enviar al Parlament de Catalunya aquesta llei d’universalització que esmentava al principi de l’apunt. Principalment estava pensada per resoldre la situació d’alguns col·lectius professionals (advocats, arquitectes..) que ténen la cobertura a través del Muface; alhora també buscava resoldre la situació d’algunes congregacions religioses que es troben en una situació de no cobertura pública. Un altre grup que pretenia atendre la llei és la regulació de l’accés a les persones sense sostre.

Va ser en aquest moment que vaig veure l’escletxa per introduir definitivament la problemàtica dels treballadors transfronterers. Val a dir que la recepeció de la proposta, tant per part dels grups parlamentaris com per part de la Consellera Geli, ha estat molt bona. N’haviem parlat en diverses ocasions amb la Consellera d’aquesta problemàtica i sempre ha rebut les suggerències amb un tó molt positiu. Les compareixences en comissió de Joaquim Llimona (redactor de l’estudi sobre la situació dels fronterers que l’Ajuntament va realitzar fa un any i mig) i de Josep Maria Farràs, en nom de l’Associació de Treballadors Fronterers, van ser definitives per acabar de convèncer als membres de la ponència.

Fa dos anys, quan l’Ajuntament va aprovar per unanimtat una moció de CiU i ERC de suport al col·lectiu, teniem com a objectiu situar la problemàtica dels fronterers a l’agenda política. Hi hem treballat molt i bé. Ara podem dir que els urgellencs i urgellenques començarem a recollir-ne els fruits i aquest resultat es transforma per a mi en aquella pessigada de satisfacció que justifica, una vegada més, que la política és necessària per transformar la realitat dels països, però també de les petites ciutats com la nostra.

L’educació a Catalunya: anàlisi i propostes

// 24 juny, 2010 // 4 Comentaris » // Catalunya, CiU, joventut, país, societat

Aquests dies, just abans d’acabar el curs, hem sabut que aproximadament un terç dels alumnes que han acabat l’educació primària presenten dèficits en les seves competències bàsiques. Un de cada quatre estudiants abandona l’ESO sense graduar-se. Catalunya té una taxa baixa d’escolarització en els ensenyaments postobligatoris (72,1%, tres punts i mig menys que la de l’Estat). La taxa d’abandonament prematur dels estudiants catalans és alta (33,2%, més que duplica el de la Unió Europea 15,2 %). L’educació a Catalunya no va prou bé.

Sens dubte que hi ha explicacions i justificacions a fer. Catalunya, com Espanya, es va incorporar tard a l’estat del benestar i a la formació. Va ser un dels darrers països del nostre entorn en allargar l’escolarització obligatòria fins als setze anys. Al voltant del 50% de la població adulta catalana només té, com a molt, estudis d’educació bàsica. Comparin aquesta dada amb el 35% de la zona euro i el 29% dels països de l’OCDE. L’èxit escolar està molt vinculat a la formació dels pares, especialment al de la mare.

Malgrat tot, es pot dir, i s’ha de dir, que la situació no és satisfactòria. De res serveix, negar l’evidència, per dolorós que sigui fer-ho, com és el cas. Tenir una formació insuficient no ajuda en res al benestar de les persones (a més formació, més ingressos i menor taxa d’atur), a la cohesió social i al progrés d’una nació. Els dèficits educatius d’un país compliquen molt el canvi cap a un model productiu fonamentat en sectors avançats que afegeixen valor afegit i són competitius en un món globalitzat. Ens juguem molt en l’educació.

Què convé fer per superar una situació inadequada? En primer lloc, situar l’educació al centre de les prioritats de la societat catalana i del discurs polític de la societat catalana, més enllà dels debats puntuals i apressats que es donen en motiu de la publicació de les avaluacions i els estudis PISA. L’aprovació de la Llei d’Educació per una amplíssima majoria dels diputats hauria de fer-ho possible, de manera que la discussió no es plantegi sobre el model educatiu (pública vs concertada) sinó sobre la qualitat, l’excel·lència i l’equitat.

En segon lloc, convé preservar les competències de la Generalitat de Catalunya per definir polítiques pròpies. No és només una qüestió de respecte per la Institució secular o per l’Estatut. És també una qüestió de competència per posar el sistema educatiu al servei de les necessitats de la societat catalana. L’educació és quelcom que no es pot dirigir des de lluny. No serveix el cafè per a tothom.

El criteri de proximitat és igualment vàlid per la Generalitat de Catalunya: no es pot governar l’educació fins al darrer detall des dels serveis centrals del departament d’educació. Cal, tercera proposta, reforçar l’autonomia dels serveis territorials amb capacitats decisòries, i la cooperació amb els ens locals des dels principis de coresponsabilització i subsidiarietat. Com també, donar autonomia de veritat, no només predicada, als centres docents, que necessiten regles clares i poques, objectius ben marcats i llibertat responsable i avaluada.

Quart grup de propostes: augmentar la taxa d’escolarització en l’educació infantil, prioritzar a l’educació primària el domini de les matèries instrumentals (lectura, escriptura i càlcul), tenir molta cura dels alumnes amb dèficits, que han de ser detectats immediatament, i vetllar per l’entorn sociofamiliar dels alumnes. Massa sovint, a casa es perd el que a l’escola es guanya.

El cinquè grup de propostes es refereixen, m’atreveixo a dir-ho, al nucli essencial de tot sistema educatiu: el professorat. Aquests dies, trobant-me amb mestres i professors he pogut veure com la immensa majoria, per no dir tots, esmercen hores de feina i compromís en la seva tasca. Vetllar pels docents és vetllar per l’educació. És imprescindible que el conjunt de la societat expressi respecte, suport, ajut, i agraïment envers la seva tasca. S’ha de sentir estimats i protegits per les autoritats educatives.

No s’esgota aquí el discurs sobre l’educació, ni les propostes a fer. Tal vegada, convindrà tornar-hi. M’agradaria, finalment, que aquest article serveixi també com una expressió de compromís personal amb l’educació i amb la comunitat educativa que fa escola i que sap que fer escola és també fer país. Tenen el meu respecte i agraïment.

Discurs d’inauguració de la 21a Trobada Empresarial al Pirineu

// 5 juny, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, General, ciutat, comarca, economia, empresa, empresarial, infraestructures, la Seu d'Urgell, lleida, país, pirineus, política, societat, trobada

Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, President de la Trobada Empresarial al Pirineu, Excelentíssim i Reverendíssim Bisbe - Arquebisbe d’Urgell i Coprincep d’Andorra, President de la Diputació, Autoritats catalanes i andorranes, Representants empresarials, Senyores i Senyors

Com a alcalde de la Seu d’Urgell és un honor donar-los la benvinguda a la nostra ciutat, escenari, per tercer any, de la Trobada Empresarial al Pirineu. Ja vaig fer-ho ahir, durant l’obertura, però vull agrair als organitzadors (en especial a la junta directiva i al seu president, el Sr. Ramon Roca) l’elecció de la Seu i de l’Alt Urgell com a escenari de la trobada. Per a nosaltres és un honor i una satisfacció acollir-vos i per això hi hem posat, hi posem i hi posarem el millor que tenim a casa nostra. Ens agrada treballar incansablement perquè tothom que visqui o vingui a la Seu, s’hi senti a gust.

Remuntem el vol? Aquesta és la interpel·lació que ens fa enguany la Trobada. Una interpel·lació en forma de pregunta, perquè és evident que la situació econòmica i social que vivim ens planteja molts interrogants de futur. És lògic i fins i tot necessari que en un espai de debat empresarial, polític, econòmic i social com és la Trobada ens situem en la humilitat de les preguntes per evidenciar que no tenim totes les respostes, però també per deixar clar que volem trobar-les per construir un futur millor.

Aquest any les jornades se celebren en un moment en que la crisi ens mira de fit a fit. Les dades que durant la tarda d’ahir es posaven sobre la taula ens descriuen una realitat complicada:

· L’estat espanyol, juntament amb Grècia i Irlanda són els tres països amb més dèficit de la zona euro amb més d’un 10% del PIB

· Tenim una taxa d’atur elevadíssima que en algunes franges d’edat, com la gent jove, més que dobla la mitjana europea ja que arribem al 40%

· L’augment de dos punts d’IVA, conjuntament amb el progressiu augment del preu dels carburants, pot perjudicar clarament el consum i provocar una recaiguda en la crisi

· La taxa de morositat en els pagaments és la més alta dels últims 20 anys i la de morositat bancària la més alta en 14 anys.

· L’augment de l’economia submergida va arribar al 23% del PIB durant el 2009

I podríem continuar amb una llarga llista… tot i que seria injust no citar algunes dades positives com pot ser la repuntada de l’ocupació durant el més de maig (que esperem que marqui una tendència i no sigui una flor d’estiu), el bon nivell de l’exportació o bé l’augment significatiu del nombre de matriculacions de vehicles al nostre país, entre d’altres. És evident però, que el platet de la balança que més pesa avui encara és el dels mals indicadors.

Els interrogants per tant, no són menors, però estic convençut que les respostes hi són i que les trobarem sobretot en els terrenys del sentit comú, de l’esforç, del no donar res per perdut ni tampoc per guanyat… Trobarem les respostes en els terrenys de la suma, de la innovació, de la potenciació dels nostres propis valors….

El nostre és un país que pot remuntar el vol. Les nostres comarques hi tenen molt a dir en aquesta remuntada. No només per l’obertura dels aeroports d’Alguaire i d’aquí una estona de l’aeroport Pirineus – La Seu d’Urgell; sinó perquè les respostes a la pregunta plantejada per la trobada, les tenim a tocar. Què tenim? Territori, riquesa rural i natural, patrimoni cultural, qualitat de vida… però també capacitat de resistència, esperit emprenedor (el que el meu padrí que era pastor en deia llevar-se d’hora i anar a dormir tard), tenim talent.

Si fem les coses bé, per primera vegada a la història tenim l’oportunitat que aquest talent pugui competir amb la resta de territoris del Sud d’Europa sense necessitat de marxar de casa nostra, sense necessitat de fer un exili forçat i, per tant, amb la possibilitat de poder treballar, innovar i emprendre més que mai des d’unes comarques del país on s’hi viu bé; m’atreviria a dir que molt bé. Aquest i d’altres objectius ens exigeixen una estratègia conjunta de tots nosaltres per reorientar inversions i acostar-nos més a la idea d’equilibri territorial que molts prediquem, però que avui no es practica prou. Depèn de nosaltres.

Els ajuntaments, el món local en general estem a la primera línia de carrer. La tasca de construir pobles, ciutats i comarques els asseguro que en aquests moments és tan dura com apassionant. Atendre el dia i a dia i combinar-lo amb els grans projectes de futur. Atendre una parella que s’han quedat tots dos a l’atur i que no els surten els comptes per pagar la calefacció durant els mesos de cru hivern, atendre una persona gran que durant molts anys ha aportat a la ciutat i que ara ho passa malament i no s’atreveix a venir als serveis socials per allò del què diran. Atendre al jove de 16 anys que no ha superat l’ESO i que té el risc de convertir-se en algú sense ofici ni benefici… Tenim clar que cal estar al costat dels més febles i amb els nostres minsos recursos ho fem tan com podem, però també tenim clar que per cosir un projecte fort de cohesió social i de futur en el nostre municipi, territori o país, cal estar també i d’una forma principal al costat de la gent que crea riquesa, que crea llocs de treball, que aixeca la persiana cada matí per fer funcionar la nostra societat. Potser no hi hem estat prou i evidentment, cal corregir-ho. L’administració ha de ser per la gent que vol pujar persianes un aliat i no pas un problema. Tenim una assignatura pendent en això, perquè ens hi juguem en bona part el futur i el model de país.

President, aquesta és la nostra obligació. La de tots vostès és, si m’ho permeten, no defallir i ser conscients i responsables del paper que juguen com a col·lectiu, més enllà dels balanços de cadascuna de les seves empreses.

Si ho fem junts, i aquesta Trobada és un bon exemple, segur que farem desaparèixer els interrogants que ens interpel·len i afirmarem rotundament que Aixequem el Vol.

De nou, benvinguts a la Seu d’Urgell i molt bon dia.