Albert Batalla

L’educació a Catalunya: anàlisi i propostes

// 24 juny, 2010 // 3 Comentaris » // Catalunya, CiU, joventut, país, societat

Aquests dies, just abans d’acabar el curs, hem sabut que aproximadament un terç dels alumnes que han acabat l’educació primària presenten dèficits en les seves competències bàsiques. Un de cada quatre estudiants abandona l’ESO sense graduar-se. Catalunya té una taxa baixa d’escolarització en els ensenyaments postobligatoris (72,1%, tres punts i mig menys que la de l’Estat). La taxa d’abandonament prematur dels estudiants catalans és alta (33,2%, més que duplica el de la Unió Europea 15,2 %). L’educació a Catalunya no va prou bé.

Sens dubte que hi ha explicacions i justificacions a fer. Catalunya, com Espanya, es va incorporar tard a l’estat del benestar i a la formació. Va ser un dels darrers països del nostre entorn en allargar l’escolarització obligatòria fins als setze anys. Al voltant del 50% de la població adulta catalana només té, com a molt, estudis d’educació bàsica. Comparin aquesta dada amb el 35% de la zona euro i el 29% dels països de l’OCDE. L’èxit escolar està molt vinculat a la formació dels pares, especialment al de la mare.

Malgrat tot, es pot dir, i s’ha de dir, que la situació no és satisfactòria. De res serveix, negar l’evidència, per dolorós que sigui fer-ho, com és el cas. Tenir una formació insuficient no ajuda en res al benestar de les persones (a més formació, més ingressos i menor taxa d’atur), a la cohesió social i al progrés d’una nació. Els dèficits educatius d’un país compliquen molt el canvi cap a un model productiu fonamentat en sectors avançats que afegeixen valor afegit i són competitius en un món globalitzat. Ens juguem molt en l’educació.

Què convé fer per superar una situació inadequada? En primer lloc, situar l’educació al centre de les prioritats de la societat catalana i del discurs polític de la societat catalana, més enllà dels debats puntuals i apressats que es donen en motiu de la publicació de les avaluacions i els estudis PISA. L’aprovació de la Llei d’Educació per una amplíssima majoria dels diputats hauria de fer-ho possible, de manera que la discussió no es plantegi sobre el model educatiu (pública vs concertada) sinó sobre la qualitat, l’excel·lència i l’equitat.

En segon lloc, convé preservar les competències de la Generalitat de Catalunya per definir polítiques pròpies. No és només una qüestió de respecte per la Institució secular o per l’Estatut. És també una qüestió de competència per posar el sistema educatiu al servei de les necessitats de la societat catalana. L’educació és quelcom que no es pot dirigir des de lluny. No serveix el cafè per a tothom.

El criteri de proximitat és igualment vàlid per la Generalitat de Catalunya: no es pot governar l’educació fins al darrer detall des dels serveis centrals del departament d’educació. Cal, tercera proposta, reforçar l’autonomia dels serveis territorials amb capacitats decisòries, i la cooperació amb els ens locals des dels principis de coresponsabilització i subsidiarietat. Com també, donar autonomia de veritat, no només predicada, als centres docents, que necessiten regles clares i poques, objectius ben marcats i llibertat responsable i avaluada.

Quart grup de propostes: augmentar la taxa d’escolarització en l’educació infantil, prioritzar a l’educació primària el domini de les matèries instrumentals (lectura, escriptura i càlcul), tenir molta cura dels alumnes amb dèficits, que han de ser detectats immediatament, i vetllar per l’entorn sociofamiliar dels alumnes. Massa sovint, a casa es perd el que a l’escola es guanya.

El cinquè grup de propostes es refereixen, m’atreveixo a dir-ho, al nucli essencial de tot sistema educatiu: el professorat. Aquests dies, trobant-me amb mestres i professors he pogut veure com la immensa majoria, per no dir tots, esmercen hores de feina i compromís en la seva tasca. Vetllar pels docents és vetllar per l’educació. És imprescindible que el conjunt de la societat expressi respecte, suport, ajut, i agraïment envers la seva tasca. S’ha de sentir estimats i protegits per les autoritats educatives.

No s’esgota aquí el discurs sobre l’educació, ni les propostes a fer. Tal vegada, convindrà tornar-hi. M’agradaria, finalment, que aquest article serveixi també com una expressió de compromís personal amb l’educació i amb la comunitat educativa que fa escola i que sap que fer escola és també fer país. Tenen el meu respecte i agraïment.

CiU força la Generalitat a combatre l’atur juvenil

// 18 setembre, 2009 // 2 Comentaris » // Catalunya, CiU, General, economia, joventut, país, política, societat

En un moment en què les dades d’atur juvenil al nostre país ratllen l’escàndol (36%), arriba l’Acord per l’Ocupació Juvenil a Catalunya (AOJC), impulsat per la Generalitat i signat per sidicats i patronal. Evidentment, és una bona notícia que existeixi una estratègia pactada per a fer front als problemes laborals dels joves del nostre país, però malauradament és una estratègia que arriba tard i ha hagut de ser forçada per CiU des del Parlament de Catalunya, amb una proposta de la federació votada i aprovada al més de maig.

El precedent de l’AOJC era el Pacte per a l’Ocupació Juvenil que el Govern de Convergència i Unió va signar amb patronals i sindicats (per cert, algun més dels que apareixen en aquest darrer pacte) i CNJC per establir prioritats en la millora de les condicions laborals de la gent jove. En aquell moment, més que un problema d’atur, que també hi era, existia sobretot una necessitat de lluitar contra la precarietat laboral d’aquest col·lectiu. Aquesta estratègia finalitzava el 2003 amb la intenció de revisar la seva efectivitat i establir, entre tots, nous objectius. Però el primer tripartit (2003), crec sincerament per una qüestió dogmàtica del canvi pel canvi, va dir que fer un nou pacte no era la seva prioritat i que els problemes específics dels joves es resoldrien a través dels acords d’ocupació generals. Des de CiU, vam insistir que era un error.

En la constitució del segon Govern tripartit (2006) vam veure amb sorpresa i esperança que incorporaven de nou aquest instrument com una prioritat de la Generalitat. Això sí, de la mateixa manera que els barracons de CiU ara són aules provisionals, el Pacte per l’Ocupació Juvenil a Catalunya passava a anomenar-se Acord per l’Ocupació Juvenil a Catalunya. Anècdota a banda, teníem l’esperança que el Govern endagés la feina de negociació ben aviat i l’estratègia pogués estar enllestida ràpidament. Malauradament no ha estat fins aquesta setmana (36% atur juvenil a Catalunya) que, forçats per una enèssima resolució de CiU al Parlament que establia el mes de desembre com a data límit per aprovar el Pacte, finalment s’ha produit el miracle. Sis anys tard, però tenim estratègia.

I ara què? El document comporta propostes positives, mètodes de seguiment, indicadors i compromisos econòmics. Tinc dubtes si aquests seran suficients per a fer front a la complicada situació d’avui, però en tot cas vull pensar que el compromís pot ajudar-nos a redreçar diversos problemes del mercat laboral dels joves. En tot cas, des de CiU ens comprometem a fer-ne un seguiment exhaustiu i a continuar estimulant el Govern a que faci la feina, perquè molts joves en trobin ben aviat.

La Seu Jove

// 22 febrer, 2009 // 1 Comentari » // ciutat, joventut, política