Arxiu: personal

La JNC 2.0

// 7 novembre, 2008 // 2 Comentaris » // país, personal, política

Avui comença Sant Cosme (El Prat de Llobregat) el darrer Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya que viuré com a militant. Mitja vida en aquesta casa i, com sempre passa, les qüestions biològiques fan que algun dia et toqui “jubilar-te”. La setmana vinent ja faré un apunt més extens per parlar del sentiment i del compromís que suposa haver militat durant 15 anys en aquesta organització política juvenil.

Avui només volia felicitar a l’organització d’aquest XVè Congrés Nacional per l’aposta que ha fet per incorporar les noves tecnologies en aquest important esdeveniment. Canal de televisió a la plana inicial, on es podran veure vídeos de la història de la JNC, del Congrés i fins i tot es podran seguir en directe l’acte central i la cloenda; twitter; facebook per als participants; imatges al flickr.

Aquesta és doncs una nova JNC, la JNC 2.0 que aquest cap de setmana prendrà el relleu al capdavant de l’organització. El sentiment, ara que marxo és ambivalent: per una banda, nostàlgia per tots aquests anys intensament viscuts; per l’altra, alegria i tranquilitat de saber que tot queda en bones mans. Bon Congrés i fins a sempre.

Hi havia una vegada…Vabau

// 2 novembre, 2008 // Cap Comentari » // personal

Hi havia una vegada una noia, l’Elisabet, que sempre havia somiat de fer quelcom diferent. Volia canviar el món. La seva imaginació desbordant l’havia canalitzada fent estudis de publicitat i excercint com a tal en una empresa del sector. Fer anuncis, pensar campanyes… però ella sempre ampliava els seus límits d’originalitat imaginant històries, contes, relats que transportessin els seus lectors a nous mons on una barreja de tendresa i surrealisme es fonguéssin en un regal per a qualsevol que tingués la sort de descobrir aquests tresors.

Un bon dia l’Elisabet i els seus amics van decidir fer del somni realitat. VABAU n’és el resultat. Enhorabona, sort i endavant!

Els valors i les actituds del Taller Claror

// 7 octubre, 2008 // 1 Comentari » // ciutat, personal, societat

Fa gairebé un mes que no he trobat el temps per escriure al bloc. Quan veig que ha passat tant de temps em plantejo si no seria millor deixar-ho estar, però m’agrada. Escriure t’ajuda a aturar-te del brogit diari i ordenar idees. Durant tots aquests dies han passat tantes coses, que se’m fa difícil triar-ne només una per dedicar-hi aquests dos minuts de lectura. Coses molt positives i d’altres no tant, que de ben segur serien motiu de més d’un apunt.

Finalment, però, m’he decidit parlar del Taller Claror de la Seu d’Urgell. Aquesta institució va ser creada a la Seu fa 32 anys, per iniciativa d’uns quants urgellencs que volien ajudar i normalitzar la vida de les persones que pateixen disminució psíquica. Els inicis al local de la Missió van ser molt modestos i, segurament tan durs com il·lusionants. Ha estat una llarg i feixuc camí que aquest cap de setmana culminava una nova etapa amb la inauguració de la nova residència assistida en el mateix edifici on es troba l’escola d’educació especial i el taller ocupacional.

Va ser un acte senzill i emotiu alhora. Usuaris i famílies, professionals de la casa, membres del patronat, amics del projecte, autoritats… Tots vam poder contemplar aquest nou recurs social, però sobretot la feina feta incansablement durant aquests 32 anys. El Taller Claror és avui una de les entitats que més urgellencs agrupa entorn d’un objectiu.

Ho vaig dir durant l’acte i insiteixo. En un moment en què famílies, empreses i administracions notem els efectes de la crisi econòmica cal que no perdem de vista un fet fonamental: existeix l’amenaça d’una crisi més greu que la crisi econòmica i és la crisi de valors. Crec que la primera té alguna cosa a veure amb aquesta segona. En un moment en què el món gira massa ràpid, cal que trobem punts d’anclatge que ens ajudin a situar-nos com a societat. Posar-nos al lloc de l’altre, sumar més que restar, fer pinya per objectius comuns, pensar que no vius sól al món, contribuir a fer coses pels altres… aquests són valors i actituds que durant 32 anys han practicat la gent del Taller Claror i que avui més que mai han de ser una referència per tothom.

La gran Església del Mar

// 7 setembre, 2008 // 1 Comentari » // lectura, personal

M’agrada llegir, tot i que no ho faig tant com voldria. Assaig i novel·la, sobretot. Poesia, menys. Molts vespres, aprofito abans de dormir per fullejar algun dels molts llibres que tinc pendents i que inunden l’habitació de casa. Un dels darrers ha estat l’Església del Mar, d’Ildefonso Falcones. No m’astumo a decantar per la lectura dels “best sellers”, però aquest me l’havien regalat per Sant Jordi i uns mesos més tard m’hi vaig posar.

La història, protagonitzada per personatges anònims, narra la construcció de Santa Maria del Mar a la Barcelona del segle XIV. Un relat apassionant que aprofita per retratar els catalans i la Catalunya de l’edat mitjana. Bastaixos (carregadors de pedres), nobles, menestrals, jueus i altres personatges protagonitzen una història trepidant i absorvent capaç de transportar-nos a l’època que relata.

No és molt habitual que faci apunts de caire tan personal al bloc, però de tant en tant, m’agrada fer-ho. L’Esglèsia el Mar m’ha agradat, és més, m’ha atrapat i per això te’l recomano.

Imatge: Viquipèdia. Un bastaix del Barri de la Ribera. Detall de la porta de Santa Maria del Mar.

Un rodó de mig, si us plau.

// 13 juny, 2008 // Cap Comentari » // Catalunya, ciutat, personal, societat

Aquesta setmana no hem pogut quedar amb el Paolo. Ahir ens haviem citat per fer un cafetó, però ell va arribar molt just de la feina i ho hem deixat per la setmana entrant. És portugués, porta uns quants anys entre la Seu i Andorra, però ningú li parla mai en català. Bé, aquest ningú no és del tot cert. La Teresa, la Carme i altres professors i companys de classe del Consorci de Normalització Lingüística (CNL), sí que li parlen en la notra llengua. Ell diu que no en en sap gaire de parlar-la, però la veritat és que ho domina força bé.

La setmana passada, vam anar a fer un cafetó per coneixer-nos una mica millor i valorar que esperavem tots dos de l’experiència de la parella lingüística que tot just encetàvem per iniciativa del Consell Comarcal i el CNL Alt Urgell. El Paolo viu a la Seu i té intenció de viure-hi molt temps, potser sempre. Qui ho sap això… Ell coneix i estima la nostra llengua, però necessita perdre la vergonya de parlar-la. Ha de practicar. I ho ha de fer quan vagi al forn o al CAP, quan surti a prendre alguna cosa o compri el diari, quan faci una gestió a l’Ajuntament o es trobi al veí a l’escala. Ell ho vol, però de vegades som nosaltres els que no li posem fàcil perquè si ell demana: “un rodó de mig, si us plau” algú de tota la vida d’aquí li contesta ” són un euro y setenta céntimos”. Sovint, no només cal demanar esforços d’integració a la gent que arriba de fora, sinó que nosaltres també hem de canviar alguns esquemes mentals per fer-la possible.
« Entrades anteriors
Entrades posteriors »