La nostra opinió

Violència de gènere i igualtat?

Quants cops ens hem dit a nosaltres mateixes: “Això a mi no em passarà mai!”, “Jo per aquí no hi passo!”...? Reacció típica quan l’esgarrifança ens fa pujar per l’esquena una sensació de calfred en assabentar-nos d’un nou cas de violència brutal envers una dona... Un altre cas. Un de més. Un de tants. Un de massa.

 

L’experiència de treball en l’àmbit dels Serveis Socials demostra que l’adverbi “mai” és un dels vocables que cal evitar a l’hora de parlar de situacions que les persones podem arribar a viure. Allò que mai hauries imaginat et pot acabar succeint a tu mateixa.

A tu mateixa, o a tu mateix. Cert és que el nombre de víctimes dones és vastament majoritari, per una sèrie de condicionants que ja s’han desgranat en innombrables ocasions. Però, què passa amb els homes víctimes de violència? En realitat són tant pocs? Els homes tenen tan marcat un instint de supremacia sobre les dones, que només ells poden ser assenyalats com a agressors? Però, i les víctimes de sexe masculí?

I, aventurem-nos a fer un pas més enllà: on han quedat els agressors d’aquestes dones i les agressores d’aquests homes?

Fa molt de temps que em pregunto el perquè de la no instauració de recursos per a homes víctimes de violència o si més no mixtes, i de recursos per agressors i agressores.

Aquest conjunt d’incògnites les plantejo per provocar la reflexió següent: la violència ens l’hauríem de plantejar des d’una òptica més àmplia. Cal ajudar, tractar, acompanyar... les persones víctimes de violència; és evident. Però tant si són dones com homes.

Tenim, però, una assignatura pendent: cal ajudar, tractar, acompanyar... i allò que més calgui, a les persones agressores. Si no ho fem així, el cercle no es tanca. Si no ho fem així, les víctimes que ja en moltes ocasions calquen patrons anteriors, acaben atraient persones que tornaran a tractar-les d’una forma degradant, vexatòria i mortificant.

És ben cert que l’agressió física i, a voltes, l’assassinat, són el rostre més ferotge de la problemàtica que estem tractant. Cal tenir en compte, però, que tot neix d’uns lligams dissemblants de poder entre l’home i la dona. Uns lligams basats en estereotips i rols de gènere, que oculten i consenten que la violència contra la dona s’eternitzi. És del tot imprescindible que es replantegin els models existents, s’assumeixin els més amagats i es sacsegin els pilars de la societat patriarcal. Només així serem conscients que la violència és bidireccional i que cal que sigui tractada des d’ambdues perspectives diferents: receptor i actor.

×

© albertbatalla.cat Drets reservats