Catalunya inicia un nou camí: la transició catalana cap al dret a decidir

El catalanisme des dels seus orígens ha afrontat dues grans línies d’acció, dos grans reptes. El primer garantir la pròpia identitat de Catalunya, conformant una societat justa, equilibrada i amb un fort progrés econòmic. I el segon, contribuir a la reforma i modernització de l’estat espanyol provocant que aquest reconegués el pluralisme nacional que el conforma.

El President Pujol ha sabut expressar millor que ningú aquesta realitat quan escriu:
“Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme, recordem que ens havíem proposat una sèrie d’objectius. De fet, una doble llista d’objectius. Entrellaçats.

En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, alt nivell d’autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva . Amb una barreja d’arrelament i de projecció, de Catalunya endins i de Catalunya enfora.

Una segona llista definia l’altre cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d’una realitat i d’una sensibilitat col·lectives . De participar activament en la construcció d’aquest cos col·lectiu.

El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per tot l’àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d’Espanya; i Europa. Com dèiem, dues línies d’acció i dues sèries d’objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se’n tenia des de Catalunya.

Dos projectes que havien d’avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l’Estat espanyol. D’una Espanya, en tots sentits consolidada, integrada al Món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya”

Catalunya, a partir del pacte constitucional fruit de la transició espanyola, ha anat avançant en ambdues línies, sobretot pel que fa a la pròpia construcció nacional. Fruit de la lògica ambició del poble català per desenvolupar i fer créixer el seu autogovern i respectant les regles de joc del pacte de la transició, s’afrontà l’elaboració i aprovació del nou estatut d’autonomia. Un nou estatut, entès com a pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que havia de garantir el reconeixement de Catalunya com a nació en el marc d’un estat plurinacional.

La sentència del Tribunal Constitucional escapça les línies d’acció a partir de les quals el catalanisme ha bastit la seva acció política. Talla de forma unilateral els pactes que havien permès desenvolupar al catalanisme els seus propis objectius i trenca el pacte polític de la transició. Ataca aspectes fonamentals que permetien a Catalunya bastir lleis per garantir la pròpia identitat nacional i finiquita qualsevol reconeixement de la pluralitat i diversitat interna de les diferents realitats nacionals que conformen l’Estat espanyol. Alhora, menysprea la decisió i la voluntat de tot un poble, no respectant el que havia votat democràticament en referèndum. En definitiva, ens posa una paret davant nostre.

Com molt bé ha escrit Miquel Roca, un dels pares de la Constitució del 1978, “simplement el tribunal ha declarat que l’ambició d’autogovern que els ciutadans de Catalunya van concretar en referendar l’Estatut, no cap dins la Constitució de 1978.” (…) “El pacte constituent, l’esperit de la transició ha estat finiquitat”.

La plena acceptació de la sentència per part dels dos principals partits de l’estat, PSOE i PP (els primers han aconseguit la castració química de l’Estatut i els segons la castració física), escenifica i certifica el trencament unilateral del pacte de la transició i obliga a les diferents opcions del catalanisme polític a redefinir les noves regles de joc.

El poble català a través de la massiva i cívica manifestació del passat 10 de juliol fa evident que Catalunya, com a país, inicia una nova etapa de transició basada en el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

S’obre, per tant, un nou full de ruta que ha d’estar basat en el dret a decidir, fonamentat en la creació de consensos, i sense cap més límit que aquell que vulgui el poble català.

Com va dir Artur Mas, el passat 16 de juliol al Parlament de Catalunya, “Hi pot haver dues lectures des de Catalunya. O estem al final d’un camí…, i potser hi haurà una part de la població catalana que dirà que estem al final del camí, i que el què ens cal ara és administrar-nos amb el que tenim i, si volem manar més i tenir més poder, anar a Madrid a exercir aquest poder (…) O bé hi ha un nou camí, i en aquest nou camí, crec que aquesta Catalunya autonòmica i constitucional d’aquests darrers trenta anys és evident que no té continuïtat, o almenys continuïtat eficaç. (…) I que Espanya, amb aquesta sentència, diu que no accepta Catalunya tal com és. Això implica encetar un nou camí. (…) I el nou camí, crec ens el marca no només la manifestació com a tal, sinó el lema de la manifestació. El nou camí ens el marca aquell lema que deia: “Som una Nació. Nosaltres decidim. Aquest ha de ser el nou camí.

Amb quins límits? (…) per Convergència i Unió amb cap, no hi ha límits en aquest camí, no hi ha una estació intermèdia d’arribada, no hi ha límits. Aquest camí l’ha de fer el poble de Catalunya democràticament, pacíficament i establint en cada moment de la història del futur les majories socials que ens portin a aquest camí de “Som una Nació. Nosaltres decidim”. (…) Això requereix, no tant estrictament prudència, com simplement saber que hem d’avançar per un nou camí, però hem d’avançar d’una manera que una majoria forta del poble de Catalunya hi cregui, hi sigui, i que, a més a més, procurem fer les maniobres tal i com ens convé fer-les.”

Aquesta nova etapa del catalanisme obre la transició catalana cap al dret a decidir. El poble de Catalunya l’ha iniciat amb la manifestació del 10 de juliol i s’ha de consolidar políticament, a partir de la propera legislatura, amb un govern fort, que tingui un projecte clar i idees sòlides sobre el nou rumb nacional a seguir.

Per tot això, el Consell Nacional de Convergència:

1-Certifica la fi del pacte de la transició, trencat unilateralment per la sentència del Tribunal Constitucional, i que l’encaix de Catalunya a Espanya per la via constitucional és impossible.

2-Fa seu el missatge clar del poble català en la manifestació del passat 10 de juliol amb el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”

3-Encoratja i assumeix el nou full de ruta encetat per l’Artur Mas el passat 15 de juliol al Parlament de Catalunya, basat en una transició catalana cap al dret a decidir. Com ja ha passat en etapes anteriors, Convergència ha de ser la formació que lideri políticament i ideològica aquest nou camí per a Catalunya. Tenim el bagatge, la força, la convicció i la il·lusió per poder-ho materialitzar.

4-Assumeix l’herència de l’acció política del catalanisme al llarg de la història i per responsabilitat amb Catalunya i les seves institucions, insta a treballar per aconseguir els objectius pendents com poble, el nostre reconeixement com a Nació i la nostra voluntat per decidir sense cap més límit que l’expressió democràtica del poble català.

5- Veu més vàlida i necessària que mai la feina feta fins ara per la Casa Gran del Catalanisme. Una Casa Gran que en aquesta nova etapa de transició catalana ha de seguir treballant per aconseguir majors consensos socials al voltant de les decisions que volem assumir com a poble i molt especialment per consolidar la nostra presència en l’àmbit internacional i europeu, buscant les complicitats i el reconeixement internacional necessaris per a la nostra presència i compromís en el món global.

Lloret de Mar, 24 de juliol de 2010

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim“.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Aquest dimecres es votarà al ple del Parlament de Catalunya, la Llei  d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, coneguda entre els diputats com la Llei d’universalització de la Sanitat. Si res no es torça, aquesta llei, que s’aprovarà per unanimitat, resoldrà definitivament una de les reivindicacions principals del col·lectiu del treballadors transfronteres: l’accés gratuït, a partir de l’1 d’octubre, a la sanitat catalana per a ells i els seus beneficiaris. Anem a pams. Fa una mica més de dos anys, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell vàrem decidir emprendre un camí que resolgués els problemes dels urgellencs i urgellenques que viuen a la Seu d’Urgell o comarca i treballen a Andorra. Aquest és un fenòmen petit, si es mira des de Barcelona o Madrid, però important si es mira des de la Seu d’Urgell estant. Entre 2.500 i 3.000 persones que cada dia pugen a treballar al país veí que, pel fet de no formar part de la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu, no queden prou ben resoltes algunes qüestions d’aquest col·lectiu de treballadors. Una de les principals, l’accés a la sanitat catalana.

La conseqüència directa d’aquest desajust provoca encara avui que un urgellenc que vagi al CAP de la Seu d’Urgell, per posar un exemple, hagi d’avançar el cost de la visita i no el recuperi la despesa al 100% ja que la cobertura de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social no és complerta. Això contrasta amb el fet que a la mateixa sala d’espera del CAP hi pugui haver qualsevol altre ciutadà empadronat a la Seu que, amb feina o sense, tingui l’assitència sanitària gratuita. Calia erradicar aquesta disfunció!

El Govern de la Generalitat va enviar al Parlament de Catalunya aquesta llei d’universalització que esmentava al principi de l’apunt. Principalment estava pensada per resoldre la situació d’alguns col·lectius professionals (advocats, arquitectes..) que ténen la cobertura a través del Muface; alhora també buscava resoldre la situació d’algunes congregacions religioses que es troben en una situació de no cobertura pública. Un altre grup que pretenia atendre la llei és la regulació de l’accés a les persones sense sostre.

Va ser en aquest moment que vaig veure l’escletxa per introduir definitivament la problemàtica dels treballadors transfronterers. Val a dir que la recepeció de la proposta, tant per part dels grups parlamentaris com per part de la Consellera Geli, ha estat molt bona. N’haviem parlat en diverses ocasions amb la Consellera d’aquesta problemàtica i sempre ha rebut les suggerències amb un tó molt positiu. Les compareixences en comissió de Joaquim Llimona (redactor de l’estudi sobre la situació dels fronterers que l’Ajuntament va realitzar fa un any i mig) i de Josep Maria Farràs, en nom de l’Associació de Treballadors Fronterers, van ser definitives per acabar de convèncer als membres de la ponència.

Fa dos anys, quan l’Ajuntament va aprovar per unanimtat una moció de CiU i ERC de suport al col·lectiu, teniem com a objectiu situar la problemàtica dels fronterers a l’agenda política. Hi hem treballat molt i bé. Ara podem dir que els urgellencs i urgellenques començarem a recollir-ne els fruits i aquest resultat es transforma per a mi en aquella pessigada de satisfacció que justifica, una vegada més, que la política és necessària per transformar la realitat dels països, però també de les petites ciutats com la nostra.

Sens dubte que hi ha explicacions i justificacions a fer. Catalunya, com Espanya, es va incorporar tard a l’estat del benestar i a la formació. Va ser un dels darrers països del nostre entorn en allargar l’escolarització obligatòria fins als setze anys. Al voltant del 50% de la població adulta catalana només té, com a molt, estudis d’educació bàsica. Comparin aquesta dada amb el 35% de la zona euro i el 29% dels països de l’OCDE. L’èxit escolar està molt vinculat a la formació dels pares, especialment al de la mare.

Malgrat tot, es pot dir, i s’ha de dir, que la situació no és satisfactòria. De res serveix, negar l’evidència, per dolorós que sigui fer-ho, com és el cas. Tenir una formació insuficient no ajuda en res al benestar de les persones (a més formació, més ingressos i menor taxa d’atur), a la cohesió social i al progrés d’una nació. Els dèficits educatius d’un país compliquen molt el canvi cap a un model productiu fonamentat en sectors avançats que afegeixen valor afegit i són competitius en un món globalitzat. Ens juguem molt en l’educació.

Què convé fer per superar una situació inadequada? En primer lloc, situar l’educació al centre de les prioritats de la societat catalana i del discurs polític de la societat catalana, més enllà dels debats puntuals i apressats que es donen en motiu de la publicació de les avaluacions i els estudis PISA. L’aprovació de la Llei d’Educació per una amplíssima majoria dels diputats hauria de fer-ho possible, de manera que la discussió no es plantegi sobre el model educatiu (pública vs concertada) sinó sobre la qualitat, l’excel·lència i l’equitat.

En segon lloc, convé preservar les competències de la Generalitat de Catalunya per definir polítiques pròpies. No és només una qüestió de respecte per la Institució secular o per l’Estatut. És també una qüestió de competència per posar el sistema educatiu al servei de les necessitats de la societat catalana. L’educació és quelcom que no es pot dirigir des de lluny. No serveix el cafè per a tothom.

El criteri de proximitat és igualment vàlid per la Generalitat de Catalunya: no es pot governar l’educació fins al darrer detall des dels serveis centrals del departament d’educació. Cal, tercera proposta, reforçar l’autonomia dels serveis territorials amb capacitats decisòries, i la cooperació amb els ens locals des dels principis de coresponsabilització i subsidiarietat. Com també, donar autonomia de veritat, no només predicada, als centres docents, que necessiten regles clares i poques, objectius ben marcats i llibertat responsable i avaluada.

Quart grup de propostes: augmentar la taxa d’escolarització en l’educació infantil, prioritzar a l’educació primària el domini de les matèries instrumentals (lectura, escriptura i càlcul), tenir molta cura dels alumnes amb dèficits, que han de ser detectats immediatament, i vetllar per l’entorn sociofamiliar dels alumnes. Massa sovint, a casa es perd el que a l’escola es guanya.

El cinquè grup de propostes es refereixen, m’atreveixo a dir-ho, al nucli essencial de tot sistema educatiu: el professorat. Aquests dies, trobant-me amb mestres i professors he pogut veure com la immensa majoria, per no dir tots, esmercen hores de feina i compromís en la seva tasca. Vetllar pels docents és vetllar per l’educació. És imprescindible que el conjunt de la societat expressi respecte, suport, ajut, i agraïment envers la seva tasca. S’ha de sentir estimats i protegits per les autoritats educatives.

No s’esgota aquí el discurs sobre l’educació, ni les propostes a fer. Tal vegada, convindrà tornar-hi. M’agradaria, finalment, que aquest article serveixi també com una expressió de compromís personal amb l’educació i amb la comunitat educativa que fa escola i que sap que fer escola és també fer país. Tenen el meu respecte i agraïment.

Com a alcalde de la Seu d’Urgell és un honor donar-los la benvinguda a la nostra ciutat, escenari, per tercer any, de la Trobada Empresarial al Pirineu. Ja vaig fer-ho ahir, durant l’obertura, però vull agrair als organitzadors (en especial a la junta directiva i al seu president, el Sr. Ramon Roca) l’elecció de la Seu i de l’Alt Urgell com a escenari de la trobada. Per a nosaltres és un honor i una satisfacció acollir-vos i per això hi hem posat, hi posem i hi posarem el millor que tenim a casa nostra. Ens agrada treballar incansablement perquè tothom que visqui o vingui a la Seu, s’hi senti a gust.

Remuntem el vol? Aquesta és la interpel·lació que ens fa enguany la Trobada. Una interpel·lació en forma de pregunta, perquè és evident que la situació econòmica i social que vivim ens planteja molts interrogants de futur. És lògic i fins i tot necessari que en un espai de debat empresarial, polític, econòmic i social com és la Trobada ens situem en la humilitat de les preguntes per evidenciar que no tenim totes les respostes, però també per deixar clar que volem trobar-les per construir un futur millor.

Aquest any les jornades se celebren en un moment en que la crisi ens mira de fit a fit. Les dades que durant la tarda d’ahir es posaven sobre la taula ens descriuen una realitat complicada:

· L’estat espanyol, juntament amb Grècia i Irlanda són els tres països amb més dèficit de la zona euro amb més d’un 10% del PIB

· Tenim una taxa d’atur elevadíssima que en algunes franges d’edat, com la gent jove, més que dobla la mitjana europea ja que arribem al 40%

· L’augment de dos punts d’IVA, conjuntament amb el progressiu augment del preu dels carburants, pot perjudicar clarament el consum i provocar una recaiguda en la crisi

· La taxa de morositat en els pagaments és la més alta dels últims 20 anys i la de morositat bancària la més alta en 14 anys.

· L’augment de l’economia submergida va arribar al 23% del PIB durant el 2009

I podríem continuar amb una llarga llista… tot i que seria injust no citar algunes dades positives com pot ser la repuntada de l’ocupació durant el més de maig (que esperem que marqui una tendència i no sigui una flor d’estiu), el bon nivell de l’exportació o bé l’augment significatiu del nombre de matriculacions de vehicles al nostre país, entre d’altres. És evident però, que el platet de la balança que més pesa avui encara és el dels mals indicadors.

Els interrogants per tant, no són menors, però estic convençut que les respostes hi són i que les trobarem sobretot en els terrenys del sentit comú, de l’esforç, del no donar res per perdut ni tampoc per guanyat… Trobarem les respostes en els terrenys de la suma, de la innovació, de la potenciació dels nostres propis valors….

El nostre és un país que pot remuntar el vol. Les nostres comarques hi tenen molt a dir en aquesta remuntada. No només per l’obertura dels aeroports d’Alguaire i d’aquí una estona de l’aeroport Pirineus – La Seu d’Urgell; sinó perquè les respostes a la pregunta plantejada per la trobada, les tenim a tocar. Què tenim? Territori, riquesa rural i natural, patrimoni cultural, qualitat de vida… però també capacitat de resistència, esperit emprenedor (el que el meu padrí que era pastor en deia llevar-se d’hora i anar a dormir tard), tenim talent.

Si fem les coses bé, per primera vegada a la història tenim l’oportunitat que aquest talent pugui competir amb la resta de territoris del Sud d’Europa sense necessitat de marxar de casa nostra, sense necessitat de fer un exili forçat i, per tant, amb la possibilitat de poder treballar, innovar i emprendre més que mai des d’unes comarques del país on s’hi viu bé; m’atreviria a dir que molt bé. Aquest i d’altres objectius ens exigeixen una estratègia conjunta de tots nosaltres per reorientar inversions i acostar-nos més a la idea d’equilibri territorial que molts prediquem, però que avui no es practica prou. Depèn de nosaltres.

Els ajuntaments, el món local en general estem a la primera línia de carrer. La tasca de construir pobles, ciutats i comarques els asseguro que en aquests moments és tan dura com apassionant. Atendre el dia i a dia i combinar-lo amb els grans projectes de futur. Atendre una parella que s’han quedat tots dos a l’atur i que no els surten els comptes per pagar la calefacció durant els mesos de cru hivern, atendre una persona gran que durant molts anys ha aportat a la ciutat i que ara ho passa malament i no s’atreveix a venir als serveis socials per allò del què diran. Atendre al jove de 16 anys que no ha superat l’ESO i que té el risc de convertir-se en algú sense ofici ni benefici… Tenim clar que cal estar al costat dels més febles i amb els nostres minsos recursos ho fem tan com podem, però també tenim clar que per cosir un projecte fort de cohesió social i de futur en el nostre municipi, territori o país, cal estar també i d’una forma principal al costat de la gent que crea riquesa, que crea llocs de treball, que aixeca la persiana cada matí per fer funcionar la nostra societat. Potser no hi hem estat prou i evidentment, cal corregir-ho. L’administració ha de ser per la gent que vol pujar persianes un aliat i no pas un problema. Tenim una assignatura pendent en això, perquè ens hi juguem en bona part el futur i el model de país.

President, aquesta és la nostra obligació. La de tots vostès és, si m’ho permeten, no defallir i ser conscients i responsables del paper que juguen com a col·lectiu, més enllà dels balanços de cadascuna de les seves empreses.

Si ho fem junts, i aquesta Trobada és un bon exemple, segur que farem desaparèixer els interrogants que ens interpel·len i afirmarem rotundament que Aixequem el Vol.

De nou, benvinguts a la Seu d’Urgell i molt bon dia.

Com si d’una nova moda es tractés, molta gent ja parla de política 2.0, és a dir, aquella que també utilitza les noves eines digitals per informar, conèixer, iniciar debats o prendre decisions. Però al contrari d’una moda que avui arriba i demà marxa, aquest concepte i, sobretot, aquesta nova oportunitat de relació entre les persones que fem política i la resta de ciutadans ha arribat per quedar-se i, m’atreviria a dir, per provocar una revolució.

Sense ser un expert i considerant-me més aviat un aprenent digital, he observat durant el temps fa que utilitzo aquestes tipus d’eines que el 2.0, tal com explica molt bé Antoni Gutierrez Rubí, suposa una “regeneració social que connecta amb moviments de fons de la nostra societat”: el coneixement compartit, la creativitat permanent i la innovació, la col·laboració i l’aplanament de les estructures verticals, l’interès per a temes personals i del dia a dia, la mirada global en l’actuació local…. Tot plegat comporta un nou terreny de joc amb unes noves normes que reconeixen i donen valor al referent i no a la jerarquia.

Anem a pams.

Transparència

Més transparència vol dir posar a l’abast dels ciutadans la informació imprescindible, suficient i ben elaborada (que no manipulada) perquè els ciutadans, de manera directa, accedeixin amb facilitat a determinar les polítiques públiques i puguin avaluar-ne, eventualment, els seus resultats. I no només es tracta de posar a l’abast informació, sense més, sinó també de permetre que els ciutadans puguin informar-se de manera precisa sobre els seus governants i els legisladors, si ho requereixen.

Les pràctiques transparents, però, no suposen la supressió de les actuacions de control de l’oposició ni dels mitjans de comunicació, ja siguin públics o privats. Al contrari, la transparència implica que aquests agents puguin fer millor la feina de control de qui ostenta el poder. Quan els poders legislatiu, executiu i judicial tenen connexions prou evidents, la transparència guanya valor.

Participació i col·laboració

La transparència ajuda a la participació col·laborativa dels ciutadans en la vida política. Els dies en què els polítics escollits elaboraven les millors polítiques possibles tancats en els parlaments han quedat lluny. La complexitat de les societats modernes fa impossible que uns quants, i els seus millors assessors, sàpiguen amb detall què fer i com, què legislar i sobre quines bases. Els ciutadans saben els beneficis de col·laborar-hi utilitzant les noves plataformes de comunicació social, compartint inquietuds, preocupacions i acció política.

És del tot necessari aplegar el màxim capital social possible, i més en els temps que vénen. Les solucions vindran de l’aportació de tots els ciutadans, i no només per l’actuació d’uns quants per benintencionats i valents que siguin.

I si el govern actua amb transparència, el capital social (ciutadania disposada a participar i col·laborar de la política) és més fàcil d’aplegar. Si no hi ha transparència, el ciutadà no se sentirà convidat a participar-hi. És l’expressió “ja s’ho faran”, que massa sovint s’escolta. I si alguns la fan, la política, uns altres no la fan, perquè la política la fas o te la fan.

Com a candidat de CiU a les eleccions al Parlament vull reivindicar la transparència i la participació col·laborativa que ajuden a millorar la democràcia. I m’hi comprometo. Em comprometo ja des d’ara a recollir tot el que se’m fa arribar, que no és poc, i el que se’m pugui fer arribar d’ara en endavant.

Em comprometo a posar a l’abast dels ciutadans la informació (que no sigui reservada) de la qual jo disposi com a parlamentari i a tenir les portes obertes per acceptar, i agrair, tot allò que se’m vulgui fer arribar i a contestar tots els requeriments que se’m facin. Ningú podrà dir que no se l’ha atès o que no s’han contestat degudament els seus requeriments.

La regeneració democràtica exigeix fer-ho, encara que sigui costós i, potser, arriscat. Però val la pena, principalment perquè es guanyarà en qualitat democràtica, en eficàcia i en efectivitat.

I des d’ara mateix em teniu a la vostra disposició. Em trobareu als webs de Lleida i del Pirineu, al bloc, a les xarxes socials (facebook i twitter), i en totes les plataformes i eines de l’entorn 2.0.

Evidentment, com en qualsevol relació, no tot és positiu. A la llista de les coses no prou bones podríem escriure-hi alguns temes de mediambient, demogràfics, del preu de l’habitatge o també qüestions vinculades al món laboral.

Els transfronterers, col·lectiu que fluctua entre les 2.000 i 3.000 persones, planteja reptes a resoldre. Ja n’hem parlat en diverses ocasions i no cal repetir-nos, però si que cal destacar que el que semblava impossible de solucionar a poc a poc va prenent forma de resposta. El Congrés dels diputats i el Parlament de Catalunya han estat en les darreres setmanes espai de debat i solució dels problemes vinculats a les relacions transfornteres. El xec nadó per les mares que decideixen tenir el seu fill a Andorra, l’aprovació de la moció per a resoldre definitivament la situació d’indefinició del col·lectiu amb un conveni amb Andorra, la compareixença al Parlament d’un representant de l’associació de treballadors fronterers per intervenir en la llei d’universalització de l’assitència sanitària… el principi de la solució.

Sempre havíem dit que calia que les institucions locals, malgrat no tenir competències en la qüestió, situessim el tema sobre la taula per encarar les solucions. Crec sincerament que ho hem fet i ara ens caldrà estar amatents perquè aquestes prenguin forma. Mai s’havia anat tan enllà i estic convençut que junts ho farem possible.

Dissabte participàvem en una taula rodona tres alcaldes que la Seu d’Urgell ha tingut en democràcia i tots coincidiem en destacar l’alt valor pedagògic de la consulta.

En primer lloc, perquè no hi ha res més democràtic que el fet que els ciutadans poguem expressar-nos lliurement a favor o en contra sobre qüestions de país i, per tant, practicar i reivindicar el dret a decidir. Segonament, perquè la qüestió plantejada ens aboca a tots plegats a pensar quin país volem, quin país podem i quin país tenim.

En un moment de crisi econòmica algú podria pensar que la pregunta d’aquest diumenge s’allunya de la crua realitat del dia a dia, però sóc dels que pensa que les dues coses ténen molta relació. La construcció nacional  i la construcció social són dues cares d’una mateixa moneda i més autogovern vol dir també més diners, més serveis, més inversions, més oportunitats, més qualitat de vida…

Vaig votar sí a l’Estatut perquè entenc que la consecució d’una Catalunya sobirana passa necessàriament per un procés esglaonat de majors cotes de llibertat, però sobretot perquè entenc que sóm els catalans i les catalanes els que marquem el ritme d’aquest camí. És una qüestió de fortalesa interior i constato que tenim molta feina a fer en aquest sentit. Vivim en un país molt heterogeni on les sensibilitats al voltant del tema nacional són molt diferents i, per tant el procés, més complicat. La llibertat de Catalunya vindrà al ritme que siguem capaços de dibuixar la majoria dels catalans i catalanes i no tant quan algú pugi en un balcó a proclamar la independència en una plaça mig buida. El nostre repte ha de ser omplir la plaça cada dia una mica més i aquesta és per a mi la principal virtut de les consultes: generen consciència nacional. Per això el dia 25 votaré i ho faré positivament.

La Seu d’Urgell es converteix durant aquest dies de Fira de Primavera en la mostra visible de la feina ben feta per part dels nostres ramaders durant els 365 dies de l’any. Una ciutat que té empeltada en els seus orígens el caràcter rural havia de cercar un espai per exhibir-lo amb tota la seva plenitud. La Fira de Primavera vol ser precisament això i per aquest motiu les associacions ramaderes de la comarca i l’Ajuntament de la Seu d’Urgell vam impulsar-la  l’any 2004.

En un moment ple d’incògnites econòmiques i de profunda transformació social, el sector primari no queda al marge d’aquesta saccejada. Per això crec que com a administració local podem i hem d’ajudar en la promoció de la nostra producció agrària, especialment aquella que aposta per la qualitat com a element diferènciador de productes i territoris. Poca gent coneix que la ciutat de la Seu d’Urgell és l’únic municipi europeu que té tres marques de qualitat alimentària: DOP Formatge de l’Alt Urgell i Cerdanya; DOP Mantega de l’Alt Urgell i Cerdanya i IGP Vedella dels Pirineus. Aquest fet no és pas una casualitat, sinó el resultat de la feina ingent de moltes generacions d’urgellencs i pirinencs que han maldat per mantenir les seves activitats amb molt d’esforç i una bona capacitat d’innovació.

Als ramaders, moltes gràcies per la vostra empenta que també queda pal·lesa en aquesta fira. Als visitants, us desitjo una bona estada a la nostra ciutat i que aquest aparador ens faci a tots plegats una mica més conscients i conseqüents amb la feinada que hi ha al darrera de la nostra alimentació i del manteniment del nostre territori.