Albert Batalla

Gran repte, enorme il·lusió

// 9 febrer, 2010 // 8 Comentaris » // General

Aquest divendres les executives de CDC de Lleida i l’Alt Pirineu em van proposar per unanimitat encapçalar la candidatura de Convergència i Unió per aquesta demarcació. Decisió que avui ha quedat ratificada per l’Executiva Nacional de la federació de CiU.

Un cop aprovada la proposta vaig viure una barreja de sentiments que passaven ràpidament de l’alegria al respecte que suposa afrontar un encàrrec d’aquestes característiques. Alegria de saber que molta gent confia en tu per liderar un projecte; alegria de notar tota aquesta gent i molta més al costat disposada a treballar més que mai; alegria de poder viure tan d’aprop un procés de canvi necessari a Catalunya; alegria de saber que puc ajudar a l’Artur Mas a ser President del meu país; però sobretot alegria de constatar que el nostre país pot ser de més qualitat i més lliure si fem bé la feina… I respecte. Respecte per ser conscient que caldrà treballar molt i bé; respecte perquè els caps de llista anteriors han estat persones d’alçada personal i política des del Josep Grau fins a la Maria Rúbies; respecte perquè el moment actual és molt delicat per a famílies i empreses i necessiten respostes;  respecte pequè sóc conscient de les meves pròpies limitacions i caldrà superar-les, respecte perquè sospito que els nostres rivals no ens ho posaran gens fàcil; respecte perquè sé que CiU s’hi juga molt; però sobretot respecte perquè qui s’hi juga més és Catalunya i som els catalans.

El repte és gran i la il·lusió ho és encara més. Per tant, he acceptat aquesta responsabilitat amb molt de gust. Defensaré els interessos de Plana i Pirineu des de Bossost fins a Almatret per avançar en la construcció d’un país equilibrat, que doni oportunitats a la gent, que entengui que en un moment com aquest cal ser sensible al patiment de les persones, que faci més i millors infraestructures i planifiqui el territori amb el territori i no en contra seva, que defensi la nostra identitat al món, i sobretot que tingui un full de ruta a seguir per donar esperança, orgull i estabilitat a aquest petit país de la Mediterrània.

Això és el que provo de fer cada dia i vull continuar fent en els propers anys al capdavant de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell i com a diputat del Parlament de Catalunya.

Jubilació als 67. La casa per la teulada

// 1 febrer, 2010 // Cap comentari » // General

Aquesta setmana el Govern espanyol ha anunciat la voluntat d’allargar l’edat de jubilació fins als 67 anys. A banda que Zapatero no pot decidir tot sol una mesura de tanta profunditat sobre el nostre estat del benestar, i ell ho sap, l’anunci em sembla, una vegada més, un nou pal de cec.

La decisió sobre un retard en l’edat de jubilació, la pot proposar un Govern en minoria, però caldrà que busqui consensos políticis i socials que han de començar per portar la discusió al Pacte de Toledo, marc de debat sobre les pensions.

Malgrat tot, la progressiva millora de la qualitat i l’augment de l’esperança de vida obligen a fer una revisió que permeti garantir les pensions a futur. No sóc partidari de situar-nos en l’extrem immobilista que d’altres defensen amb tanta vehemència. Ens cal un debat serè i seriòs allunyat de les discussions electorals i/o partidistes, si volem arribar a bon port.

Ara, vivim més anys i la piràmide de població s’eixampla per la part de dalt i per tant, cal contemplar-ho perquè el sistema de pensions no col·lapsi d’aquí uns anys. Caldria començar el debat posant sobre la taula una opció voluntària de cada treballador d’allargar l’edat de jubilació i contiunar-lo perquè les prejubilacións als 62, que en són moltes, s’acostessisn cada vegada més als 65. Evidentment, aquestes mesures no són tan espectaculars com les que proposa Zapatero, però probablement serien més reals i eficients. Una vegada més, cal recordar-nos que la casa comença pels fonaments i no per la teulada.

La lliçó d’Horta de Sant Joan

// 29 gener, 2010 // 3 Comentaris » // Catalunya, General, país, política, societat

Recordo el silenci eixordador que tant em va colpir durant l’enterrament a la Pobla de Segur d’un dels bombers morts a l’incendi d’Horta de Sant Joan. No coneixia personalment al Jordi, ni a cap dels seus companys del GRAF de Lleida que van perdre la vida lluitant contra el foc al sud del nostre país durant l’estiu passat. Vaig anar al funeral, com tots els que erem allà, per mostrar el recolzament silenciós a les famílies dels difunts i també l’agraïment a les víctimes i a tot el cos de bombers de la Generalitat. La vida humana és un tema tan seriós que mereix que qualsevol aproximació als fets d’Horta de Sant Joan es faci amb el màxim de rigor i de respecte. Però és precisament pel fatídic desenllaç que convé analitzar els fets fins al darrer detall i treure’n conclusions.

Aquesta setmana s’ha presentat al Parlament de Catalunya la petició, per part de CiU i d’altres partits de la cambra, d’una comissió d’investigació sobre l’incendi de la Terra Alta. El Govern ha anunciat la seva disposició, com no podria ser d’una altra manera, a col·laborar amb la comissió parlamentària. Cal esbrinar què va passar exactament als Ports aquella tarda del 21 de juliol. Cal esclarir per què va ocòrrer la tragèdia. Cal conéixer si existeixen responsabilitats i/o decisions errònies. Però sobretot, i aquest és per a mi el principal sentit de la comissió parlamentària, hem de ser capaços d’establir com evitem que tragèdies com aquesta es repeteixin.

Definició de responsabilitats polítiques i tècniques; revisió de protocols de treball; establiment de noves dotacions d’equips de protecció per al personal que treballa en incendis forestals que estigui a l’alçada del risc que s’assumeix en aquesta professió; reforç i consolidació del Graf com a unitat especialitzada amb mitjà aeri propi i nous elements de comunicació… Tot plegat per respondre amb garanties la pregunta: estem preparats per aquest estiu vinent?

Començar il·lusiona ;-)

// 23 gener, 2010 // Cap comentari » // 2.0, Catalunya, CiU, General, comunicació, la Seu d'Urgell, país, política

L’escudella de la tradició i el futur

// 17 gener, 2010 // Cap comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, país, pirineus, societat

Sant Antoni és per a la Seu d’Urgell una de les primeres cites importants de l’any. Plogui o nevi, cada 17 de gener pagesos, carnissers i cansaladers celebren la seva festivitat fent gala de la generositat que suposa oferir 3.000 raccions de la millor escudella del món per a les famílies de la ciutat.

En un moment en què el món rural no s’escapa de la saccejada global, és indispensable saber quins són els nostres fonaments com a municipi, com a comarca, com a territori i com a país. La gent del sector primari ha estat sempre un puntal bàsic i ho ha de continuar sent. Projectar-se cap al futur amb voluntat de modernitat, de perspectiva empresarial, de trobar els viaranys de l’èxit comercial a través de la innovació i la qualitat, no pot estar en cap cas renyit amb la tradició, els orígens o els costums ancestrals com la festa de Sant Antoni.

Seran tots aquests ingredients els que faran l’escudella de l’èxit. Una escudella que segur que sortirà tan bona com la que cada any la cofraria cuina al Passeig Joan Brudieu.